Tots som psiquiatres

1

30/01/2024 per jesús

Fa molts anys que vaig deixar d’escoltar tota mena de tertúlies. Ha estat una decisió sàvia, tant se val l’activitat que faci a canvi (badar, dormir, atendre trucades de teleoperadors o sotmetre’m a endodòncies sense anestèsia) sempre és més enriquidora. De vegades, però, el meu costat més abjecte s’imposa i recaic. Ahir va ser una d’aquestes vegades.

A El món a RAC1, Jordi Basté va decidir enfocar la tertúlia esportiva del seu programa, centrada lògicament en l’anunci de dimissió de Xavi, en la salut mental. A partir d’aquí tot va ser un desgavell. L’alegria i la inconsciència amb què alguns tertulians van començar a abocar opinions sobre el tema va ser antològica. Tot, per descomptat, des del desconeixement més absolut de la matèria.

_{Imatge d'arxiu de RAC1}

Mònica Terribas intentava debades salvar els mobles però era impossible, davant tenia una horda de energúmens desfermats disposats a alçar la veu tant com calgués per escampar la seva ignorància (tret, potser, de Santiago Segurola que més que participar en la tertúlia es dedica a deixar anar soliloquis i ignorar les aportacions de la resta). Entre la immundícia van sobresortir les aportacions de Màrius Carol que va deixar palès que algú incapaç de fer servir el cervell propi no pot entendre mai res sobre el funcionament del cervell aliè. No es va estalviar cap tòpic: que si no pots ser funambulista si tens vertigen, que si no t’agrada una feina plega, que si la pell massa fina, que si benvingut al món real, que si una colla de milionaris… com si res de tot això tingués alguna remota relació amb la salut mental. L’enfilall de despropòsits va superar fins i tot els que va perpetrar la defensa del Barça en el quart gol del Vila-real (no el cinquè, com va dir Carol, que ni això va encertar).

És culpa meva, ho sé, contemplar una trobada de mandrils hauria estat infinitament més edificant, però després d’escoltar en Josep Martí proposant a Xavi que si entrenar al Barça li provocava algun tipus de problema anés a entrenar el Freginals, no vaig poder vèncer la curiositat per saber si hi hauria alguna aportació encara més estúpida.

Sentenciant des de dalt del pedestal, van ser incapaços d’assumir la part de culpa que la premsa esportiva pot tenir en els problemes de salut mental que pateixen cada cop més esportistes. Ni se’ls va acudir. Vaig a estar a punt de plegar, avorrit, quan van començar a absoldre el gremi de tots els mals, especialment quan, traïts pel subconscient, van deixar entreveure el que els fa mal (o por) de veritat: que algú es plantegi què aporta de bo avui el periodisme esportiu. La fel de Carol supurava per les ones quan no es va poder estar de recordar les lloances recents de Xavi al periodista madrileny Alfredo Relaño —l’autor del Villarato, va rematar amb solemnitat Miguel Rico, que instants abans havia rebentat el cretinómetre comparant l’atenció a la salut mental amb deixar de fumar—. Un atac de banyes de manual com a remat d’una tertúlia delirant.

Però el meu costat abjecte és poderós i vaig aguantar fins al final. Per això vaig poder escoltar com Basté, orgullós suposo de la contribució que acabaven de fer a la millora de la salut pública, va voler tancar la tertúlia amb la notícia que Ricky Rubio havia anunciat que encarava la fase final de la seva recuperació física i mental i es trobava novament amb ganes de tornar a entrenar. Després de l’habitual i entusiàstica ensabonada de Basté, Màrius Carol, amb una barra infinita, va apuntar per darrere: “Gran jugador i gran persona”. Ni rastre de funambulistes, de si no t’agrada plega, de milionaris… la coherència argumental no li va durar ni una trista tertúlia. Cada vegada que escolto parlar aquest home em genera el mateix dubte: si és un perfecte hipòcrita o un imbècil absolut, o una combinació extraordinària de les dues coses. En qualsevol dels tres casos, deixar que individus com ell parlin públicament d’assumptes tan seriosos com la salut mental hauria d’estar prohibit per l’Organització Mundial de la Salut.