Fins aquí hem arribat

Deixa un comentari

17/12/2023 per jesús

Ahir al vespre vaig anar al cine. Així, com a succés aïllat, no té res d’extraordinari, hi dec haver anar centenars potser milers de vegades; l’excepcionalitat de la fita rau en què ahir, a la mateixa hora, jugava el Barça. No recordo haver-me perdut voluntàriament cap partit del Barça en tota la meva vida i són més de cinquanta anys de patiments i alegries culers combinades en una proporció al meu gust mal equilibrada. Al contrari, he arribat a fer bestieses que no confessaré per no perdre’m un partit, però decidir lliure i conscientment no veure’n un era una cosa que no m’havia passat mai pel cap.  

Al cine solem anar-hi entre setmana però amb els nous horaris de ma filla ho tenim més complicat. Quan ens va proposar d’anar-hi dissabte, a la meva agenda mental que enregistra tot de dades d’utilitat discutible es va disparar l’alarma que alerta de la presència de partits del Barça, així que vaig declinar l’oferta. Això va ser abans de l’esperpèntic partit de dimecres a Anvers. Dimecres a la nit, després de l’esperpent, vaig canviar d’opinió. No tenia sentit continuar castigant-me d’aquella manera.

El problema no són els resultats, evidentment, perdre forma part del joc. Tampoc és el lamentable nivell de joc, amb mig segle de militància estic immunitzat contra nivells molt pitjors. El problema és que m’he cansat que em prenguin el pèl. Si hi ha dues coses que no suporto són la mentida i la mentida, i als socis del Barça ja fa massa temps que només fan que mentir-nos.

A l’última temporada de la sèrie de televisió Ted Lasso, el protagonista, entrenador d’un equip de la Premier League anglesa, manté una conversa al pub amb el seu segon. Aquest li qüestiona la decisió de permetre l’accés dels aficionats de l’equip als entrenaments i Lasso ho resol així: “Al capdavall el club és seu, a nosaltres ens l’han deixat només una estona.” Ted Lasso és una sèrie fantàstica en totes les accepcions de la paraula, sobretot en la relativa a tractar temàtiques irreals. Perquè no hi ha res més allunyat de la realitat que aquesta visió tan bonica com ingènua del futbol professional.

Als socis del Barça, els veritables propietaris del club, ja fa dècades que ningú no els té en compte. Amb l’excepció del primer mandat de Laporta, tota la resta han estat juntes directives que tracten els socis com si fossin idiotes, es comporten com si el club fos seu, fan i desfan a plaer amb una impunitat absoluta, reaccionen amb fúria davant qualsevol intent de crítica i basen la seva gestió en una màxima: “En cas de dubte, no dir mai la veritat, per més evident que sigui.”

Quan arriba l’hora del partit intentes oblidar-ho, tot això, el Barça és molt més important. Però fins i tot l’autoengany té un límit i el món ja és prou gris com per dedicar noranta minuts de la meva vida a contemplar una nova exhibició de tristor futbolística sense sentit i a sobre haver de suportar que després m’expliquin que anem pel bon camí.

Segueixo sent del Barça, esclar, hi ha coses que no s’escullen. Igual que em segueix agradant la cervesa i el capipota, no hi puc fer més, tret de comprovar-ne la qualitat i intentar controlar-ho per no prendre mal. Vam anar a veure Wonka, per cert. No me’n penedeixo.