A El món a RAC1, Jordi Basté va decidir enfocar la tertúlia esportiva del seu programa, centrada lògicament en l’anunci de dimissió de Xavi, en la salut mental. A partir d’aquí tot va ser un desgavell.
Ahir al vespre vaig anar al cine. Així, com a succés aïllat, no té res d’extraordinari, hi dec haver anar centenars potser milers de vegades; l’excepcionalitat de la fita rau en què ahir, a la mateixa hora, jugava el Barça.
Divendres em vaig trobar fent coses que feia anys que no feia: sintonitzar TVE, mirar un partit de la selecció espanyola i, el més extraordinari, desitjar que guanyés.
Els qui defensen la inutilitat de l’abstenció donen per fet, amb un punt de superioritat, que el seu vot sí que serveix, i no veig les proves per enlloc; les últimes vegades que he votat el meu vot no ha servit per res.
En el lamentable episodi que es va viure diumenge a la nit a Mestalla durant el partit que enfrontava al València i al Madrid conflueixen tres problemes. El primer, que és el més gros, el problema de debò, el que hauríem d’erradicar per sempre, és el racisme.